Si ja has corregut alguna marató, saps molt bé del que estic parlant. I si vas a debutar en la distància mítica, molt aviat vas a viure en les teves carns el que vull explicar en aquest article.
És gairebé inevitable. Després de 3-4 mesos de preparació, amb petites lesions en el camí o sense elles, mancant pocs dies per a la data de la competició apareixen molèsties o fins i tot dolors sense entendre molt bé perquè. Habitualment són sensacions conegudes, “records” d’antigues lesions, molèsties que no t’impedeixen fer els últims entrenaments però que et creen incertesa i dubtes per afrontar els 42195 metres.
Els avanços en l’estudi neurocientífic del dolor està aconseguint que es modifiquin paradigmes que hem vingut acceptant des de fa moltíssims anys. Tenim clar que un estímul nociceptiu (de dany corporal) té altes probabilitats de generar dolor quan arriba al cervell, però sempre que hi ha dolor existeix una causa nociva que ho provoca? La resposta és clara: NO.
El nostre cervell crea una resposta dolorosa davant la incertesa d’un estímul potencialment nociu. En paraules de Ramachandran, el dolor és una opinió cerebral. El cervell interpreta una circumstància, un moviment, una pressió, una sensació… i decideix si és motiu suficient o no perquè el cos activi els mecanismes d’alerta. Tendim a pensar que l’existència de dolor implica que alguna cosa va malament, però no sempre és així. Un estímul nociu sol produir dolor, però la presència de dolor no implica l’existència de dany corporal.
Llavors, no fem cas a aquestes molèsties que han aparegut? Tampoc és això el que vull transmetre. Hem d’estar segurs que no hi ha una lesió que provoqui aquestes sensacions. Davant el dubte, s’ha de consultar a un professional per descartar que una lesió real sigui la responsable d’aquestes molèsties. Però una vegada descartat el dany, hem de començar a treballar amb el nostre cervell. La nostra actitut, les nostres pors, els nostres prejudicis, ens predisposen a tenir dolor. Trencant prejudicis i pors, canviant l’actitud, estem en el bon camí per fer desaparèixer les molèsties. Si tenim la certesa que no succeeix res nociu i el cervell segueix dient-nos “alguna cosa va malament”, hem d’imposar el pensament que “el cervell s’equivoca”.
I, a nivell pràctic, que hem de fer? Enviar al nostre cervell missatges de normalitat. Els entrenaments de la setmana de la marató no serveixen per res quant a la forma física amb la qual afrontarem la carrera. Alguns maratonians no corren ni tant sols un metre en els dies previs a la prova. Però en aquests casos jo recomano fer-los, ja que són necessaris “per a les sensacions”. Aquests rodatgets suaus de 30 minuts estan enviant al nostre cervell certituts d’absència de dany. Estan “guarint” el nostre dolor. Igualment, podem enviar inputs positius visualitzant-nos entrant en meta, corrent a bon ritme, somrient mentre rodem… qualsevol cosa que eviti seguir donant-li tornades a les nostres pors, aquests que no fan una altra cosa que sensibilitzar el nostre cervell i predisposar-ho a sentir dolor.
Potser sigui una simplificació excessiva d’un sistema bastant més complex, però espero que aquesta lectura serveixi per allunyar “fantasmes” a més d’un maratoniano/a i li permeti centrar-se en el realment important: Gaudir plenament d’una carrera que és única.
Víctor Millán Marco
Fisioterapeuta (Colegiado CFC 1.281)
vmillan@fisiologic.com
@barceruel || @fisiologic
——————————————————————————————————————————
Referencias:
http://arturogoicoechea.wordpress.com/
http://edupain.wordpress.com/
Explain Pain. David S. Butler, Lorimer Moseley. Noigroup Publications. 2003.
